Agraïments

Tot aquest projecte no hauria estat possible sense l'ajuda de la meva tutora del treball, per tant vull agrair l'extrema disponibilitat de Maria Àngels Ferrer que a respost a les meves consultes, que ha llegit el treball i ha fet aportacions valuoses i correccions importants.

I agreixo de tot cor a Maria Tió Coma, m'ha fet diverses observacions particularment útils en els apartats i per tant li estic molt agraït.

Agreixo també als meus familiars en el cas del meu avi Moukhtar Kattoufi, el meu oncle Mhamed Kattoufi, el meu cosí Driss el Hannoufi i finalment al professor d'arab Mohamed.

Justificació

Quan tenia vuit anys vaig emprendre un viatge cap a un món desconegut per a mi. Vaig deixar la terra on havia viscut durant aquells anys, Arouit un poblet pertanyent a Nador, i juntament amb els meus pares i germans vam venir a viure aquí a Sant Llorenç d'Hortons. Vam deixar enrere familiars, amics i una terra que ens deia qui érem nosaltres. No només era el lloc on vivíem, sinó que també ens feia saber d’on proveníem i cap a on ens dirigíem.

En arribar a Catalunya em vaig sentir sol, sense tenir una identitat clara. Havia perdut tot el que era més important per a mi i no tenia cap referent al que poder-me agafar. Un nen amb vuit anys té inquietuds sobre els seus orígens; ja sigui català com berber. Algunes de les preguntes que m'he fet al llarg d'aquests anys, aquí a Catalunya, són qui eren els meus avantpassats, per què vam emigrar, qui sóc jo en un país que m'ha adoptat i m'ha fet créixer, però que jo no sento com a casa meva o si mai podré tornar a Arouit. Aquestes són només algunes de les preguntes que m'han anat passant pel cap durant aquests anys. Com que tenia moltes preguntes sense resposta he decidit fer el treball de recerca intentant descobrir realment les tradicions, costums i formes de viure del poble d'on pertanyo.

Al llarg de l'elaboració del treball la meva família, alguns dels quals actualment encara viuen a Arouit, m'han ajudat a entendre i descobrir sobre els orígens i costums berbers. Al llarg del treball es poden observar les seves aportacions ja que els fragments reproduïts per ells estan marcats amb cursiva.

1. Breu història sobre els berbers

La població africana preneolítica (entre 7000-3000 a.C) ha sigut classificada en cinc grups ètnics. Els hamites (poble que parlava llengües hamites), en les costes mediterrànies i el mar Roig, eren un poble de pell blanca que posteriorment, segons alguns autors, es va subdividir en dos: els imazighen i els egipcis. Els imazighen eren una minoria, en general pastors i agricultors, situats al nord d'Àfrica a un nivell cultural paleolític. Mentre que, la resta dels altres pobles del mediterrani evolucionaven en cultures de bronze i de ferro.

Fa mil anys a. C els fenicis no van trobar una cultura neolítica típica de l'Edat de pedra al Magreb, sinó una sèrie d'organitzacions; els estats numídics que es van estendre des de Tunísia fins a les Illes Canàries. Els fenicis van fundar Cartago (Tunis), però foren envaïts pels romans l'any 164 a . C. Aquests van deixar, el rei Berber numídic Massinis a Tunis, a més de 2,5 milions de berbers a la resta del nord d'Àfrica.

L'any 111 a. C el rei berber Yugurta va provocar la guerra contra Roma i finalment va perdre el nord d'Àfrica i els romans van obtenir aquest a imperi.

Durant el segle setè d. C el poble musulmà va arribar des de la Península Aràbica, “el mig Orient” i va envair el nord d'Àfrica. En aquesta invasió van ser reclutats molts exèrcits berbers per després envair i establir-se a Espanya l'any 1492.

El nom "Berber" ve del nom amb què eren designats pels romans, bàrbars. La història del poble berber a l'Àfrica Nord és extensa i diversa. Els seus avantpassats més antics es van establir a l'est d'Egipte. Són molts els testimonis de textos grecs, romans i fenicis que fan esment d'aquest antic poble. En realitat, Berber és un nom genèric donat a nombrosos grups ètnics heterogenis que comparteixen pràctiques culturals, polítiques, i econòmiques similars. L'Arabització del poble berber va passar en tres fases. La primera fase era el contacte inicial amb els invasors àrabs, el setè segle. La segona fase va començar amb l'arribada dels Beduïns al segle onzè. La tercera fase d'Arabització, que va tenir lloc entre als segles quinzè i dissetè, va ser accelerada per l'arribada de refugiats d'Andalusia.

2. Pràctiques culturals

La meva cultura està plena de costums i tradicions pròpies i originals. No hem d'oblidar que antigament van viure més de vuit segles Àl-Andalus i això va provocar que al seu retorn a Àfrica importaren tradicions i cultures de difícil assimilació a les cultures autòctones.

2.1 Creences i religió

Els berbers creien en les forces de la natura. L'aigua era l'element fonamental dels rituals perquè era venerada i sagrada en totes les seves manifestacions: fonts, rius i pluges. Eren habituals les pràctiques de ritus sobre rius per a la guarició de les malalties, adoraven els astres, especialment la lluna i el sol. El sacrifici dels animals era un ritual fonamental en la seva religió; s'han trobat imatges d'alguns animals com l'àries i el brau que representaven la força de la fecunditat, en monumentals funeraris i muntanyes. Aquesta pràctica persisteix també fins avui en dia. Els berbers eren unificadors i adoraven molts déus, les inscripcions antigues ens transmeten alguns de la manera següent:

• Illu i Thililua: són els déus de les aigües. Els noms procedeixen de lilu, que significa aigua, i de slil o lil, que en amazic modern significa netejar.

• Africà: era una deessa amb un cap de lleó que portava la pell d'elefant.

• Bocax i Ifru: són els déus de les muntanyes. La paraula ifru/ ifri vol dir amagar i en berber modern gruta.

També hi havia altres déus i deesses com ara: Macurtam, Miunam, Vihinam, Virsissima, Macurgum, Matilam i Bronchor.

“Actualment no adorem a diversos déus sinó, només a un sol Deu (monoteistes) que és Al-alà i per tant tots els berbers foren convertits al islam, a causa de la invasió musulmana al segle V. Tenim el deure de anar a la mesquita els divendres per resar i resar 5 cops al dia. Per altra banda també practiquem el ramadà i celebrem la festa del xai. I el nostre llibre sagrat és l'alcorà”

Què és l'alcorà (al-Qur'ān) ?

És el llibre sagrat del Islam, com per exemple la bíblia pels cristians. Aquest llibre conté la paraula de Deu (Al·là) revelada al profeta Mahoma (Muhammad) per mitjà de l'àngel Gabriel (Jibril), fou el primer llibre escrit en àrab. Tot gira al voltant del tawhid o prinicipi de la unitat absoluta de l'existència, que queda condensat en la formula La ilaha illa Llahu (no hi ha res més divinitat que Déu) i fins i tot La ilaha illahu (no hi ha més divinitat que Ell). Aquest és el nucli de la cosmovisió islàmica.

“Actualment no adorem a diversos déus sinó, només a un sol Deu (monoteistes) que és Al-alà i per tant tots els berbers foren convertits al islam, a causa de la invasió musulmana al segle V. Tenim el deure de anar a la mesquita els divendres per resar i resar 5 cops al dia. Per altra banda també practiquem el ramadà i celebrem la festa del xai. I el nostre llibre sagrat és l'alcorà”

Què és el ramadà ?

El ramadà és una tradició musulmana que ha de celebrar-se cada any al novè mes del calendari lunar. Consisteix en una sèrie de sacrificis en honor a Al·là. Tant els homes com les dones han de realitzar el dejú i deixar de tenir relacions sexuals des de la sortida del sol fins al ocàs. També han de deixar de fumar i de perfumar-se (només de dia).

En general, es deixa de realitzar totes aquestes activitats perquè Al·là així ho va ordenar. D'aquesta manera es pot desenvolupar la voluntat de lluitar contra la set, la gana i les necessitats sexuals, demostrant-li felicitat a Deu e intentant convertir-se en bones persones, amb una major moral.

2.2 Festes i celebracions

Els cants dels berbers, entonats dia a dia per les dones al empènyer la pedra del moli i pels homes mentre esquilen els bens o treballen en les feines del camp, suplantaven sovint als gestos del treball, però més enllà d'aquesta expressió pràcticament utilitària i que remet a una coreografia rudimentària, la música, com a forma acústica, participa en valors ideològics, humans i socials que només un enfocament etnològic és capaç de treure a la llum.

El seu principal estímul és la festa, es a dir una festa regida també pel cicle de les estacions que no es rep sense poesia, cants, danses i tambors, i que expressa a la seva manera l'absoluta necessitat d'estar junts.

Quina diferencia entre la musica berber i la musica àrab ?

A diferència de la música àrab, no existeix en una forma “culta” o com és el nostre cas, no és construeix segons uns principis teòrics dictats pels entesos. El marc natural és una vida camperola on els aspectes sagrats i profans estan estretament lligats, on la tècnica es confon amb el ritual, la creença amb l'acústica on la memòria i la creació de signe d'un ordre comú.

Com eren les festes del berbers que vivien a la muntanya del Rif?

Les festes de la muntanya es poden veure precisament com una exaltació d'aquesta necessitat, boniques i de gran atractiu visual, constitueixen un espectacle global que gira tot l'entorn a la pràctica de la música. I també a la inversa, una interpretació musical malmesa. No només indica que la musica ha estat mal executada sinó que apunta, a més, a la idea força alarmant que en realitat, la festa no ha tingut lloc. Això comporta conseqüències immediates: humilia greument a qui estava encarregat de l'organització.

“Aquesta música poderosa i densa que incita a la participació és la forma sonora d'una manera d'expressió col·lectiva rigorosament formalitzant i que sembla haver-se convertit en una especialitat dels berbers de les muntanyes. Però segons la meva àvia, Mamma Nyinssi no es tracta únicament d'això. Sinó que la música transmet, a més, un sentit que el cos i la musica expressen en la dansa i que queda confirmat. De tal manera que les estructures melòdiques, rítmiques i formals només adquireixen el seu significat autèntic en el marc d'activitats comunes i de ritmes que cal interpretar en tota la seva complexitat”

a) Casaments

Els casament antigament, tenien una durada de 4 dies seguits de festes.

a) El primer dia del casament (Rhani hamzyan ) henna petit, es reuneixen solament els familiars del nuvi a un sopar. Al acabar de sopar tots comencen a ballar amb música tradicional amazigia.

b) El segon dia, al migdia, els familiars del nuvi van a dinar a casa de la núvia excepte el nuvi que s'ha de quedar a casa com mana la tradició.

Quan els pares del nuvi tornen a casa, conviden familiars, veïns i amics del poble a un sopar. Al acabar el sopar la germana del nuvi barreja la henna amb aigua i la posa al centre de la mà dreta del nuvi i tots els convidats. Al acabar de posar la henna a tots els convidats tothom comença a ballar música tradicional berber fins a la matinada.

c) El tercer dia els berbers l'anomenem (Rhani amakran) gran henna, en que el nuvi convida a tots els veïns, amics i familiars a dinar. Al finalitzar el dinar, tots els convidats acompanyen al nuvi, que va a cavall, a buscar la novia. Quan arriba a casa de la novia, puja per fer-la baixar agafada de la mà. Al arribar a casa del nuvi, aquest ofereix un gran sopar on assisteixen amics, familiars de la novia i veïns i tampoc no hi falten grups de músics. La festa dura tota la nit; aquella nit els nuvis no dormen junts sinó cadascú en una habitació diferent.

d) Finalment, el quart dia anomenat (Rchzu), els casats s'asseuen junts en una habitació on serveixen te a les dones que venen amb un regal o diners a la ma. El més curiós és que està prohibida l'entrada d'homes excepte el nuvi . Així ho marca la tradició.

Al arribar la nit, els nuvis dormen junts. El marit comprova si la seva dona és verge. Si ho és, surt al balcó i tira dos petars, ho comunica als pares i a algú pròxim. Una noia berber, ha de mantenir-se verge fins a l'edat de casar-se.

Actualment es conserva molt poca cosa d'aquests 4 dies festius. Per exemple, antigament els pares del nuvi triaven la novia adequada pel seu fill sense que els dos mantinguessin cap mena de relació anteriorment. Actualment s'ha perdut aquesta manera de casar dos persones. Avui dia qui decideix és el propi fill, com succeïx actualment als països de l'occident. És a dir, passar una temporada sent novios i després casar-se.

Segons les meves investigacions, el que s'ha perdut també és la part en què el nuvi comprova si la novia és verge o no. Actualment el nuvi no llença dos petards, sinó que ho comunica a un familiar pròxim com pot ser un oncle o un germà, però mai ho ha de comunicar al pare o mare per respecte.Abans he esmentat que antigament la festa durava 4 dies, doncs avui dia només dura tres.

Els nuvis no dormien junts fins al quart dia, això s'ha perdut completament. Des del meu punt de vista, crec que poc a poc la tradició de casar-se dels imazighen es va perdent.

b) Els naixaments

Al néixer un nadó per tradició no se li posa nom fins arribar al setè dia. També organitzen una festa en què conviden familiars i amics. Quan la dona embarassada està a punt de tenir el nen/a està prohibit que un home s'acosti per ajudar-la a donar llum. Només tenen dret les dones com ara la mare del marit, germana o un familiar pròxim.

En la regió on vivíem no hi havia hospitals, per tant, els parts es realitzaven a la casa pròpia. Actualment quan una dona està embarassada sí que acudeix a l'hospital. En canvi, als països occidentals quan una dona està embarassada un home pot ajudar-la durant el part. Quan el nado neix se'l nombra al moment, no com els berbers que esperen un setmana. Tot i que si neix un nadó berber en un hospital la llei obliga a posar-li un nom el mateix dia, perdent-se d'aquesta manera la tradició.

c) La festa del xai

És la festa que celebren els musulmans després d'acabar el ramadà, segons explica la tradició cada família ha de sacrificar un xai per commemorar el sacrifici d'Abraham. L'Antic Testament diu que Al·là li va proposar a Abraham que matés el seu fill per provar la seva lleialtat. Quan aquest es disposava a fer-ho Déu va intervenir i li va proposar que matés un xai en lloc de degollar el seu fill.

Quan se celebra la festa del xai ?

La Festa del xai, també coneguda com la Festa del Sacrifici o la Gran Festa, és una de les diades mes assenyalades dins del calendari musulmà. Se celebra el desè dia del dotzè mes lunar que regeix aquesta confessió i es fa coincidir amb el pelegrinatge que cada any fan milers de musulmans a la ciutat de La Meca.

Aquesta festa està vinculada al perdó i al record. És una data ideal per reconciliar-se amb l'enemic i per tenir un record pels difunts. Els musulmans es reuneixen per recordar el sacrifici d'Abraham amb familiars i amics.

Quan es realitza el sacrifici del xai ?

“El sacrifici no es realitza abans de les 9 hores, que és quan el Sol ja ha sortit i hom ha acabat de resar a les mesquites. El dia de la Festa del Xai si el musulmà està a la Meca després de les oracions de costum que practiquen els pelegrins sacrifiquen un xai o paga certa quantitat per a què un escorxador el realitzi en el seu nom. Al voltant de la Kaaba es troba un punt denominat: l'estació de Ibrahim, on es reuneixen musulmans ”

Pel que fa a la resta de musulmans repartits per al món, després d'acabar les oracions en les seves respectives mesquites, celebren la festa a casa amb els familiars. No oblidem que és un dia de festa major i per tant la roba ha d'anar en consonància. Després de l'ablució (gusl), el musulmà canta, l'imant recitarà 7 takbir, dues rakás i dirigirà unes paraules. Quan la reunió acaba els assistents es saluden i es besen.

“La festa del xai que avui dia es celebra no és pròpia dels berbers. En el cas de la meva família aquesta festa la celebrem aquí a Catalunya, però cada any és trist perquè deixem familiars enrere que ho celebren individualment al Marroc sense la nostra presencia. És per exemple el cas dels meus avis. Aquí a Catalunya i a tots els països europeus tenim el problema de la falta de lloc a l'hora de sacrificar el xai.”

d) La gastronomia

La cuina amazigh és molt saborosa i molt especial, ja que consisteix el resultat de influències mediterrànies tant orientals com africanes.

Els plats és preparen amb matèries primeres de bona qualitat i algun d'ells són coneguts internacionalment, com és el cus-cus, que consisteix en un plat de carn amb diverses verdures que acompanya a una sèmola de blat de moro suau i deliciós. Se serveix en un plat per varies persones i es menja a l'estil tradicional és a dir amb les mans.

El cuscús és un altre plat molt típic en el territori berber, aquest plat per tradició s'elabora els divendres, després de la tornada de la mesquita. És com aquí, per exemple, preparar la paella els diumenges. Per elaborar aquest plat em de disposar de diversos ingredients (annexos).

A les illes Canàries, sobreviu un altre plat de origen amazigh: anomenat gofio, aquest plat tradicional en la dieta canària, reflexa una forma de preparar el gra típic de les cultures assentades en la sabana africana.

Què és el gofio ?

És un aliment integral molt ric en aliments nutritius naturals, elaborat a través de cereals torrats en molins de pedra. És un aliment bàsic dels Guanches, primitius de l'arxipèlag Canari, sense conservants ni colorants que aporta un elevat contingut vitamínic. Especialment ric en vitamines B1, B2, B3 i C, també en proteïnes i fibres alimentaries. Presenta a més una gran riquesa mineral, especialment de Ferro, Calci, Magnesi i Zinc. Excel·lent aliment per als nens lactants o en edat de creixement, joves i adults que necessiten una bona aportació energètica

Altres plats típics de la cuina amazigh:

• El tajine

Consisteix en un estofat de carn elaborat a foc lent i en el seu propi plat (ha se ser de fang amb la cònica) acompanyat amb hortalisses, olives, ametlles o fruita. Les receptes més importants són les del tajine de pollastre amb llimones confitades i olives. El tajine de vedella amb prunes, passes i sèsam, i uns altres més populars són els de gust agredolç, amb ametlla, mel i canyella. També hi ha tajins de peix, elaborats generalment amb ceba, tomàquet, patata, pebrot, oli abundant i d'espècies picants.

• La harira

És una sopa nutritiva, que es beu al mes del Ramadà i durant els mesos més freds. Aquest plat típic està constituït per cigrons, llenties, carn ( be o pollastre), ceba, tomàquet, pebre, canyella i farina. Es sol servir ben espessa i acompanyada de dàtils.

“Quan arriba el mes del Ramadà, totes les famílies musulmanes com a tradició han de preparar aquest menjar típic abans de començar a menjar qualsevol altre plat. S'han de veure aquesta sopa juntament amb els dàtils, i abans de fer el primer glop hem de dir Bismilah (salut). En el cas de la meva família la Harrira la preparen tant al mes del Ramadà com en els dies freds i l'elaboren amb ingredients molt tradicionals del nostre país com ara (les llenties, farina, blat, cigrons, cebes... ). Al servir-la s'acostuma a utilitzar una mena de cassola decorada amb formes geomètriques, la que veiem a la imatge. Al deixar aquest recipient sobre la taula, per extreure la Harrira s'utilitza una cullera amb una boca bastant gran per extreure molta quantitat (annexos)"

• Les amanides

També són plats elaborades pels berbers, són molt variades, que es serveixen en petits plats i es componen d'hortalisses fresques, rostides o guisades, o de fruita.

En aquesta imatge com podeu veure us mostren els plats més populars de la cuina berber, diversos menjars elaborats a partir de matèries primeres. Hi ha plats que s'ha de menjar amb la cullera, però hi ha plats que per motius tradicionals s'han de menjar amb la mà, com en el cas del cus-cus.

e) Llengua

La cultura berber és mil·lenària i de difícil origen. Compte amb més de 300 dialectes. És una llengua oral amb més de 2.500 anys. Té el seu propi sistema d'escriptura anomenat "líbic-berber", encara que actualment només és utilitzat pels Tuaregs. És pot relacionar amb els sistema dels egipcis per la similitud d'alguns signes jeroglífics que són comuns.

Per tant, la immigració no fou la causa del canvi en la cultura. La llengua berber es parlava en tot el nord d'Àfrica: des de les Illes Canàries fins al Oasis de Siwa (Egipte) i des de les costes mediterrànies fins a Mali i Níger. La ruptura entre Imazighen i el llenguatge egipci antic podria ser degut al fet de que l'egipci antic no ha sigut desxifrat, ja que segons els experts tenen els seu propi sistema de traducció.

Tant a nivell oral com , sobretot, a nivell escrit actualment la llengua berber és una llengua sotmesa a la marginació.

Les causes de la marginació de la llengua berber:

• Es considera minoritària respecte a altres.

• És una llengua parlada majoritàriament en zones rurals.

• És una llengua molt dialectitzada.

• No és una llengua reconeguda per altres estats on es parla.

• No ha sigut sotmesa a un procés de codificació, sobretot pel que fa al llenguatge escrit.

Pel que fa a les dificultades de la planificació lingüística:

• Reivindicació de lo berber a partir dels anys 70, que va no va ser acceptada.

• La comunicació escrita planteja molts problemes.

• Al desenvolupar-se la llengua sobretot en l'àmbit rural necessita adaptar-se a la vida moderna.

• Molt dialectitzada encara que es distingeixin tres grups no comprensibles entre si.

Swasa: al sud-oest.

Bàrber o Imazighen: al sud central.

Rawafa: rifenys del nord.


La llengua berber no forma part de les institucions escolars ni educatives; priva al menor d'educar-se en la seva llengua materna, això provoca un major fracàs escolar.

No és una llengua administrativa, i això produeix prejudicis sobre aquells que desconeixen la llengua del Estat i sobre la llengua que utilitzen.

No s'utilitza en institucions judicials.

La llengua amazigha en el context històric de l'emigració als països catalans:

Pel que fa al contacte lingüístic entre la llengua amazigha i la llengua catalana té lloc en el marc històric identificat sota la designació de Països Catalans; diferents prejudicis ideològics o polítics han portat a enfocaments erronis de la recerca. Les relacions culturals i comercials entre el Nord d'Àfrica i les terres catalanes són antigues, ja que en la primera època es tracta de relacions establertes per la mediació de pobles colonitzadors de la Mediterrània oriental com els cartaginesos els quals amb seu a Tunísia actual.


“Quan els meus avantpassats emigraren a la ciutat, concretament a Nador (Mont Aruit), en un primer moment hi havia feina, però a mesura que va amar passant el temps va començar a reduir-se. Els camps quedaren en sequera, l'única solució era emigrar cap a Europa. En el cas de la meva família, el meu avi va aconseguir un visat des d'Algèria per marxar a França, ja que recordem que Algèria era colònia francesa. Al marxa va deixar tot la família: la dona i els fills.”



“L'objectiu era arribar i treballar i enviar diners a la família. Afirmativament ho va aconseguir, va enviar diners per mantenir la seva dona, els seus fills i va comprar terres. Aquestes terres les van mantenir els fills; cultivaren diferents productes alimentaris per després posar-los en venda al mercat. Durant un temps treballant a Chaunny (sud de França) va aconseguir un contracte per a donar feina al meu pare.”
Quina llengua fan servir per la comunicació amb els altres ?

Pel que fa a la llengua utilitzada pels amazighs en els seus contactes, cal assenyalar que existeix una tendència a servir-se de l'espanyol. Això és degut tant a qüestions d'ordre sociolingüístic, que marquen la llengua espanyola com el codi que encara compta amb més utilitat d'ús, com al fet que la població immigrada del Rif parteix amb nocions d'espanyol heretades del passat colonial general i mantingudes pel contacte amb les àrees colonials actuals.




“Tots els meus familiars residents a Catalunya per comunicar-se amb la gent d'aquí ho fan amb castellà, perquè la zona de procedència era colònia espanyola i parteix amb nocions d'espanyol. Però la comunicació dels infants amb la població autòctona es fa en català”

Per altra banda existeix entre els adults una certa dificultat per a millorar el nivell de la llengua: manca de cursos, mínims de relació amb la població autòctona ja que sovint l'activitat quotidiana es limita a la feina i a la compra. La pròpia sobrevaloració de creure's en una edat no apta per a l'aprenentatge etc. Aquest fet canvia molt en la població més jove.

L'amazic s'ensenya a Catalunya?

A les universitats es fan cursos d'aquesta llengua especialment a la UAB (des de 1993) i també a la Universitat Catalana d'Estiu s'hi fan cursos de la llengua i cultura amazighes. La sensibilització respecte a aquesta realitat cultural i lingüística ha esdevingut també creixent als Països Catalans al llarg dels anys. Amb tot, l'estatus social i polític de la llengua amazigha no ha experimentat cap canvi ja que les ideologies lingüístiques en vigor no han evolucionat, així mentre els sectors més dinàmics de la immigració amazigha propugnen una política lingüística que promovent el caràcter de llengua social del català permeti alhora la conservació i el desenvolupament de la llengua amazigha. La ideologia política oficial en qüestions lingüístiques es troba ancorada en plantejament geolingüístiques espanyol-català.

e.1 Llengua oral

La llengua amaziga és la llengua dels amazics (o berbers, que és com va ser anomenat aquest poble pels grecs i romans) i pot ser considerada la llengua autòctona de tot el nord d'Àfrica. Tot i el retrocés territorial a conseqüència de la islamització i l'arabització dels seus parlants a partir del segle VII, el seu territori s'estén de manera discontínua, des de l'oceà Atlàntic fins a l'oest d'Egipte, on encara es parlada a l'oasi de Siwa. Aquesta llengua s'ha mantingut essencialment com a llengua oral i està dividida en un gran nombre de dialectes. Les diferències entre uns i altres poden ser considerables a causa tant de la separació geogràfica com de les diferents llengües que han entrat en el seu territori al llarg del segles: des del púnic i altres llengües fenícies o el llatí.

Els dialectes més importants, pel nombre de parlants i per l'expansió geogràfica són el cabilenc o taqbaylit i el taixawit a Algèria, el rifeny o tarifit, el tamazight i el taixelhit al Marroc i els dialectes tuaregs al desert entre Algèria, Níger, Mali i Burkina Faso.

Els grups més importants es troben:

Al Marroc

Uns 12 milions que equival a més de 40% de la població; els parlants de:

• Rifenys (Tarifit) al nord. La ciutat de Melilla, d'administració espanyola es troba en territori rifeny.

• Beràber o Tamazight en sentit estricte -es tracta també del nom global de la llengua – al centre est.

• Taixelhit al sud-oest.

“La meva família són rifenys. Han viscut en aquesta zona durant molts anys, però van traslladar-se a la ciutat per motius de treball. Sinó fos per aquesta causa seguirien vivint allà, perquè hi havia molta naturalesa i tranquil·litat.“

A Algèria

Uns 7 milions, al voltant del 25% de la població; dels parlants de:

Cabilenc (taqbaylit) al nord-est, a la Cabília.

• Taixawit és un territori septentrional situat una mica al sud-est de la Cabília.

• Tamzabit, al Mzab, situat al centre nord.

Els tuaregs

Hi ha parlants de Tamahaq, tuareg septentrional, i de tamaixeq, tuareg meridional, en una àrea extensa situada a Algèria, Líbia, Nigèria, Burkina Faso i sobretot Níger (uns 500.000 berbefons) i Mali (entre 300 i 400.000) on l'amazig és reconegut com a una de les llengües nacionals.

A més a més, hi ha nombroses altres illes lingüístiques poblades per aquests parlants a Algèria i algunes també a Mauritània, Tunísia, Líbia i Egipte. Cal tenir en compte, així mateix, les poblacions amazigs desplaçades més o menys recentment dins dels estats on la llengua és autòctona i també en altres països, entre els quals destaca França, on a part de la seva importància social, la seva presencia Berber es manifesta en una notable activitat cultural.

A Líbia hi trobem un grup anomenat Nefusis, personalment no n'hi sentit parlar mai, aquesta ètnia habita en la zones muntanyoses, anomenades Jabal nefusi, en la regió de la Tripolitània. L'olivera, la figuera i la palmera proporcionen els aliments bàsics en aquest entorn semiarid, en el que les reserves d'aigua son limitades. Crien ovelles i cabres de les cabres n'obtenen la llet per proporcionar-lis als nadons al néixer.

Actualment els Nefusis, són musulmans de la secta herètica dels ibadíes, rebutgen l'ortodòxia sunnita i proclamen un puritanisme igualitari. La major importància la rep Al-là i no el seu profeta, de fet les mesquites nefuses no s'orienten cap a la Meca.

Que son els ibadies ?

El moviment ibadí o ibadiyya, és una arrel de la primer dissociació del Islam distinta de la Shi'a i la Suni, i son los jariyies (els salents) amb estat propi.

A més de Líbia, avui dia es poden trobar Ibadies al Magreb i a la Àfrica Oriental:

• Argèlia

• Tunisía

• Muntanyes Nefusa de Líbia

Actualment els Nefusis, són musulmans és la secta herètica dels ibadíes, rebutgen l'ortodòxia sunnita i proclamen un puritanisme igualitari. La major importància la rep Al-là, i no el seu profeta, de fet les mesquites nefuses no s'orienten cap a la Meca.

Les pressions del govern de Líbia, partidari del nacionalisme àrab, la situació de pobresa , han fet que molts joves nefuses (en la seva majoria joves) emigren cap a Trípoli i altres ciutats. El govern libi confia que els berber nefuses, a causa d'aquesta situació, perdin d'identitat cultural a la pròxima generació.

“ Les investigacions i entrevistes realitzades a experts sobre aquest tema, el Nefusis parlant amb un to semblant al dels imazighen del nord del Marroc”

e.2 Llengua escrita

L'amazig té un sistema d'escriptura alfabètic propi. El tifinagh, emparentat amb l'alfabet líbic, es remunta a 2.500 anys d'antiguitat i s'ha mantingut entre els tuaregs, tot i que amb usos tradicionalment força restringits (funerals, símbols lúdics). Per poder dominar aquesta escriptura prèviament hem d'entendre molt bé l'alfabet o el tifinagh (en berber).

La recuperació de la llengua escrita i el seu conreu culte no s'ha iniciat fins a mitjan segle XX, amb la recuperació de la consciència com a poble dels amazics. El seu ús generalitzat passa, tanmateix, per l'elecció de l'alfabet que s'ha d'utilitzar: el tifinagh, l'àrab o el llatí. Actualment es fan servir tots tres, encara que l'opció que sembla tenir més possibilitats és l'escriptura llatina acompanyada d'un ús simbòlic del tifinagh. L'elecció d'una o altra pot ajudar més o menys a la generalització de la pràctica de la llengua escrita.

“Pel que fa a la escriptura la meva família només utilitza la llengua oral com la majoria dels amazighen que vivien a les muntanyes, perquè en aquella època no hi havia escoles on poder aprendre a escriure.”

La pronunciació amazig:

Pel que fa a pronunciació l'amazig es caracteritza per un sistema vocàlic reduït des del punt de vista fonològic (/a/ /i/ /u/) però amb una gran diversitat de realitzacions fonètiques per la complexitat dels grups consonàntics possibles i per la presencia de consonants generalment més llargues.

Irezzu (busca, està buscant) Yerzu (ha buscat)

Ikerrez (llaura,està llaurant) Ikerz (ha lliurat)

La principal característica morfològica que el berber comparteix amb les llengües semítiques és que utilitza, a més de l'adjunció de prefixos i sufixos, la possibilitat de modificar la dotació vocàlica i la qualitat de les consonants dels mots per a produir derivats i formes de flexió. Així per a obtenir el plural de la paraula azru “pedra” es canvia el prefix propi del singular a- en i- i la vocal final u, en a: izra. A partir de la forma bàsica del verb sag (comprar) afegint-hi un prefix y- (i) de persona, la vocal interna a- i fent tensa la primera consonant s'obté yessay tercera persona del singular masculí de l'habitual o continuada: (compra, està comprant). Per una consonant tensa podem representar així els canvis:

Izru (pedra) Izra (pedres)

Sag (comprar) yessay (compra, està comprant)

Un altre tret propi del berber és l'estat d'annexió dels noms que adopten una forma particular darrere de determinades partícules com la conjunció “i” en determinades funcions com pot ser la de complement nominal o la de subjecte en la seva posició marcada del verb.

En aquests exemples podem observar l'alternança de y- i i- amb un mateix valor de tercera persona del singular masculí. No s'ha de tenir en compte la vocal e, que representa una vocal neutra de suport que només s'afegeix per a facilitar la pronunciació dels grups consonàntics.

Afugnas d agyur (El bou i l'ase) Agyur d ufunas (L'ase i el bou)

Pel que fa a la morfologia verbal, s'organitza a partir de l'expressió de l'aspecte -oposició perfectiu- imperfectiu- habitual de la dels temps:

Uzzeleg (he corregut, vaig córrer)

Ad azzeleg (que corri -jo- , a córrer -jo-)

Ttazzeleg (corro, estic corrent -habitual, duratiu-)

L'ordre oracional de l'amazig és verb + subjecte + complement, com a molt a (a) si ens hi fixem, tot i que el subjecte, quan és presentat com a referència del que es dirà precedeix molt sovint el verb: com a (b)

a) War teqqar twessart ca i had

No dir vella quelcom a ningú

“La vella no diu res a ningú”

b) Tawessart war teqqar ca i had

Vella no dir, qualcom a ningú

“La vella no diu res a ningú”

Els adjectius qualificatius i els complements nominals segueixen habitualment el nom complementat.

a) Aydi amezyan

gos petit

"el gos petit"

b) acuwaf n temgart

cabell de dona

"el cabell de la dona"

Es tracta del que s'anomena tematització; un exemple de tematització del complement directe en català el tindríem a la frase per exemple "en Moussa, no l'he vist", en què en Moussa és presentat com a referència del que es dirà a continuació.

El consonantisme:

En berber o tamazight les oclusives laxes són de fet fricatives. A diferència del que fan alguns autors, hem procurat escriure aquests sons amb la grafia de les oclusives, entenent que en general es pot deixar a regles de lectura la realització fricativa i que és sempre millor utilitzar una forma escrita que vagi en el sentit de la intercomposició entre els berberòfons de diversos orígens. Cal tenir present que la b es llegeix com la del català quan és entre vocals, la t i la d respectivament amb els sons de la z del castellà i de la th de l'anglès en la paraula that, la k amb un so com el de ix del català però sense el seu caràcter sibilant /ç/, la k s'hi confon, la segona com la y , i la g es pronuncia com una w allargada.

/b/ ibawen (flaves), baba (papa)

/t/ tanyart (front), tamgart (dona)

/d/ adef (entrar), fud (genoll)

/k/sken (ensenyar), amkan (lloc)

/g/ argaz (home), ugur (caminar)

/k/ akrab (motxilla)

/g/ tagwrt (porta)

La t i la d mantenen l'articulació oclusiva quan entren en contacte entre elles o darrere d'una n. La m davant de t o de d es pronuncia com una n: a l'exemple següent ho podem apreciar:

Ad tased (vindràs)

Tandint (ciutat)

Gamti (tieta)

Les consonants oclusives tenses, sense veritable oposició amb les corresponents laxes, es pronuncien sovint sense allargar-les particularment. Es poden escriure dobles per a advertir que no s'han pronunciat fricatives:

Itazzel (corre, està corrent)

tidet (veritat)

Hi ha ensordiment, és a dir es produeix quan els sons oclusius orals, fricatius i africats sonors, en diferents contextos, esdevenen sords. És el mateix fenomen que trobem en català: dissabte /pt/. Per altra banda en berber pot afectar també les semivocals w i y, en el següent exemple ho podem veure molt clar:

taqsebt (castell)

ad tased (vindràs)

tawragt (groga)

teganjat (cullera)

tfawt (llum)

a) La l simple és pronunciada generalment com una r:

Awal (paraula)

Twala (vegada)

b) A la ll doble de la grafia, hi correspon un so allargat com en el tj del català:

Yelli (filla)

tamellalt (ou)

c) En algunes zones el grup lt es pot pronunciar amb un so com el de la grafia tx del català:

tamellalt (ou)

weltma (germana)

La r, per la seva banda, tendeix a emmudir-se a final de síl·laba i produeix davant seu un so proper al de la a i una obertura de la l i de la u:

ajer (superar, ésser, ésser més gran)

ahenjir (nen)

tamurt (terra)

Algunes característiques del consonantisme rifeny poden influenciar la pronunciació del català. És el cas de la distribució limitada dels sons de ll i ny. Pel que fa al primer, el fet que no hi sigui en berber es combina amb la influencia de l'espanyol perquè pugui faltar en la pronunciació catalana dels rifenys; i per altra banda, tots dos sons palatals poden ser pronunciats amb dificultat en determinats contextos, per exemple davant de s:

anys, ulls

L'articulació diferent de la s i de la z amb berber i en català pot ser la causa de la confusió d'alguns d'aquests sons i que es pronuncii una z com si fos una j:

posar

La pronunciació rifenya de la l es fa notar de vegades en final de síl·laba, de tal manera que se sent una r:

balcó, faldilles

El gènere dels noms:

Els noms amazics, com els del català, poden ser masculins o femenins, el gènere d'un nom només coincideix amb el de la seva traducció per casualitat.

Són masculins per exemple:

argaz (l'home)

ils (llengua)

uzzal (ferro)

Són femenins:

tamgart (dona)

tsa (fetge)

tili (ombra)

Els gèneres diferents dels noms en berber i en català són l'origen d'algunes confusions en el discurs català dels parlants d'amazic.

a) Si no se les deures

b) té una cotxe

Personalment, al arribar a Catalunya a l'hora de comunicar-me amb les persones, també tenia aquestes confusions. Per exemple en comptes de dir el llibre, utilitzava la per designar el llibre. Avui dia ja no tinc aquestes confusions, però si les tenen la resta de la meva família sobretot la meva mare i els immigrants nouvinguts a Catalunya.

Formes personals:

En català es distingeixen els pronoms autònoms (jo,tu , ell...). L'amazic també adopta aquest sistema de pronoms, amb la particularitat que els cíclics, a mes a mes de formar una unitat amb el verb com fan els del català (portar-la) també s'afixen a les preposicions que els regeixen i a alguns noms per a denotar el posseïdor. A diferencia del català, els pronoms de segona persona distingeixen en una forma de masculí i una de femení.

Els pronoms personals autònoms són els següents:

1a sing necc (jo)

2a sing. m. cek (tu)

2a sing. f. cem (tu)

3a sing. m. netta (ell)

3a sing. f. nettat (ella)

1a pl. neccin (nosaltres)

2a pl. m. kenniw (nosaltres)

2a plu. f. kennimt (vosaltres)

3a plu. m. nitni (ells)

3a pl. f. nitenti (elles)

Aquests pronoms s'utilitzen només, tal com es fa en català, quan es vol insistir en l'element que representen, tant en funció de subjecte com de complement. El grup d'exemples següent il·lustra el seu funcionament com a subjectes i tot seguit donarem exemples del seu comportament com a complements:

a. Netta yerwel zeg umengi

ell yerwel de guerra

"Ella ha fugit de la guerra"

b. Kenniw war tterihem mani

Vosaltres no anar algun lloc

" Vosaltres no aneu a cap lloc"

c. Necc lemmedeg tamazight

Jo aprendre berber

“Jo aprenc l'amazig”