Els amazigs han demostrat una gran capacitat de resistència, tot a patir el pes de potents civilitzacions que, durant segles, no van acabar amb la seva llengua. En el segle XX han estat a punt de desaparèixer, a causa dels nacionalismes centralistes i el que semblava acabar amb la llengua però el tamazig, s'ha convertit en aliat en ser utilitzat per la societat civil.
És a finals dels anys 80 quan s'inicia en els països del Magrib el debat sobre la transició de l'Estat-nació a la societat civil. És en aquest moment quan emergeixen de la clandestinitat, especialment a Algèria i a Marroc, associacions amb activitats diverses que tenen molt a veure amb els drets humans i els drets fonamentals: reivindicació de la reforma de l'estatut personal de la dona i de la identitat dels pobles, en aquest cas del reconeixement dels drets de la cultura amazic, no obstant això el procés és llarg i no ha fet més que iniciar-se.
Aquest moviment cultural amazic i les diverses actuacions dutes a terme a Algèria i al Marroc tenen molt a veure amb l'impuls de la societat civil a l'interior i en la diàspora, tant en el pla de la militància com en el de la producció artistico-cultural, educativa i dels mitjans de comunicació. Perquè quan parlem de l'associacionisme amazic hem de remuntar-nos a moltes dècades d'actuació. Els processos han estat diferents a Algèria que al Marroc, països en els quals ens centrarem, especialment Marroc on es troba la majoria de berberòfons.
Marroc
Al Marroc, el rei Mohamed VI a la primavera del 2002 va fer un reconeixement de l'idioma i la identitat berber en el curs de les celebracions del seu segon aniversari de l'arribada al tron marroquí. No solament va assegurar que la identitat marroquí es composa de diversos elements entre els que va citar a aquesta ètnia , que suposa el 30 i el 50% de la població local, sinó que va anunciar a més, la creació d'un Institut Real per la Cultura Tamazigh (l'idioma berber) per atorgar-lis un impuls. A partir d'aquell instant, el terme berber es va convertir en una sort del tabú que no es trencaria fins a la dècada dels 90; a partir de 1994 els mitjans de comunicació públics començaren a difondre breus informatius en diferents dialectes berbers.
Per altra banda Hassan II, el pare del Monarca actual del Marroc, en la seva època marginà totalment el territori nord oest on la majoria dels habitants eren de parlà berber. Aquestes marginacions les van viure els meus avantpassat. Pels berbers Hassan II, no va ser un vertader rei a causa de què en els seu temps els marginà completament. Però al parlar de Mohamed VI, pels berbers és un gran heroi, pel fet de reconèixer la llengua berber. Ja que a la zona del nord hi ha la frontera que connecta amb Melilla i la Península i es mou gran quantitat de capitals procedent de l'estranger.
El rei dels berbers:
Va néixer a Adjir (Nador), el 1882 i va morir al Caire (Egipte) el 1963, ja que per molts és conegut per Abd el-Karim, per els berbers aquest personatge és considerat el seu rei. Entre els anys 1921 i 1926, va comandar la resistència contra la ocupació colonial espanyola i francesa al Rif, que és la regió de cultura amazigha al Nord del Marroc. Fou el president de la República del Rif en els anys 1923-1926.
La República del Rif
Després d'haver aconseguit la independència de la seva pròpia tribu “Beni Ouriaghel” va influenciar l'acció a tot el Rif proclamant la República del Rif. Fou precisament l'elecció d'aquest terme el que li va ajudar a obtenir la simpatia occidental i la solidaritat dels comunistes europeus, sobre tot francesos, amb la resistència dels Rifenys. També reforçava les tradicions democràtiques que caracteritzava la societat Amazigh “Berber”.
Aleshores, el nom Abd al-Karim al-Khattabi arribà a ser reconegut internacionalment. Va tenir relacions amb un comitè britànic que va ser atret per la riquesa mineral del Nord del Marroc, Taznakht. Al 1923 es va dirigir al parlament francès perquè reconeixessin el “Renaixement Nacional del Rif”, i el del Komitern (recordem que fou la Internacional Comunista del partit francès).
El seu principal objectiu era aconseguir la independència del seu país, i va obtenir èxits importants com ara en enfrontament d'Annual, on va enderrocar una columna militar espanyola que es desplaçava pel territori del Rif. Finalment va ser derrotat quan les tropes espanyoles van desembarcara a la badia d'Aluchemas amb el suport de l'exercit francès.
Abd-El-Krim s'entregà finalment a l'administració francesa i va ser deportat a l'Illa de la Reunió fins al 1947 quan va aconseguir una autorització per instal·lar-se al sud de França. Durant una escala a Port Said que el portava a Marsella, va fugir i va obtenir asil polític a Egipte. Va viure al Caire on més tard va crear un comitè que va anomenar Alliberament dels Àrabs Occidentals”
El 1956 el rei del Marroc Muhammad V el va cridar perquè tornès al Marroc, però ell ho va rebutjar per la presència de les tropes franceses al Nord d'Àfrica. Un parell d'anys més tard va morir a la mateixa ciutat.
En conclusió Abd al-Karim ha estat descrit per els dos països, francesos i espanyols que s'han enfrontat amb ell i per moderns escriptors marroquins nacionalistes com un exemple típic de la resistència a l'autoritat fora de berber. Va influenciar part d'una tradició com a la Xina Mao Tse-tung i Ho del Vietnam del Nord Chi Minh.
Argèlia
A Argèlia, el moviment amazih ve identificat principalment per el comportament cabilenc, encara que en els últims anys també s'està portant entre el chaouis en la regió del Aures i en la zona occidental. El primer moviment es troba quan el 1949, la idea d'atorgar a la Berbera societat algeriana va radicalment combatuda pel front arabista. D'altra banda, el partit (FLN) aviat va iniciar la repressió contra la societat civil, van continuar discretament les jam'iyyat (associacions) des de les mesquites, confraries, béns waqfs o habous, obrabt segons el principi de la solidaritat. Els anys 70 es van caracteritzar per l'enduriment de la lluita que van assumir formes diverses, el grau de compromís de la societat cabila i la duresa de l'Estat algerià va fer que el març de 1980 es dones el detonant amb motiu de l'anuk, acció d'una conferencies de l'escriptor Molud Mammeri a la Universitat de Tizi-Ozou que va desencadenar l'anomenada Primavera Berber (Tafsut Imazighen) amb revoltes, grans manifestacions, ocupacions d'edificis públics, però sobretot per la ferotge repressió, seguida d'empresonaments i amb més de 30 morts als carrers.
Què és el Congrès Mundial Amazic (CMA) ?
El CMA és una organització de caràcter polític i cultural amazic que engloba organitzacions de tot el nord d'Àfrica (el nom que li han designat els berbers és tamazgha) i diàspora amazigh.
Quan es fa fundar aquesta organització ?
Es va fundar entre 1,2 i 3 de setembre de 1995 a Sant Romen de Dolan a França
Quins són els seus objectius ?
La seva finalitat es la defensa de les cultures i la identitat amazic així com la defensa dels pobles berbers davant d'organismes internacionals.
El Primer Congrès Mundial Amazic, es va celebrar del dia 27 al 30 de 1997 a Tarifa, a Las Palmes de Gran Canària i Canàries. Hi van assistir representants de diversos pobles de l'àmbit amazic
Rifenys
Imazighen del Atles
Soussa
Canaris
Cabilencs
Tuaregs
Chausis
I també la diàspora amazic estabilitzada a Europa i Amèrica del Nord. Aquest primer congrés va suposar un dels fets més importants en la història del moviment amazic.
Segon Congres Mundial Amazic, fou realitzat del dia 13 al 15 de agost de 1990 a Lyon, França
Tercer Congres Mundial Amazic, dels dies 28-30 de agost de 2002 a Roubnaix, França
Quart Congres Mundial Amazic, realitzat els dies 5 al 7 de agost de 2005 a Nador, Marroc.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada